Còkria: Quan la tècnica es posa a jugar.

Si miro enrere, veig claríssim que Còkria no és fruit de la casualitat, sinó d’una vida sencera creant amb les mans i observant com creixen els infants. Vaig créixer en una família nombrosa i plena de moviment: sóc la tercera de quatre germanes, de manera que he viscut tota la vida fent d’aprenent, de germana gran i de germana petita. A casa, el món de l’educació i la creació eren a l’ordre del dia. Sóc filla de mestra i, si busco el meu orígen, el trobo entre la sensibilitat de la meva mare —creant disfresses, cosint davantals o fent figures de pasta de sal— i el rigor del meu pare. Recordo com ell projectava i construïa mobles a mida per a casa: planificant el material, anant a buscar-lo i deixant-me participar com “la seva petita ajudant de muntatge”. Allà vaig aprendre que les coses ben fetes requereixen un pla, i que construir alguna cosa amb les pròpies mans és un acte de cura. Aquesta barreja de màgia i tècnica va marcar el meu camí. De més gran, ja no construïa per a casa, sinó que preparava escenaris per a la meva germana petita; creàvem mons on la seva imaginació podia volar. Sense saber-ho, allà ja estava fent interiorisme infantil. Aquesta vocació em va portar a estudiar disseny d’interiors, on vaig redefinir la típica casa de nines construint-ne una de pròpia. Després, vaig fer el salt al món de la construcció professional: més de dotze anys movent-me entre obres, plànols i pressupostos. I, per no perdre el contacte amb l’ofici, vaig obrir el meu taller artesanal de joguines de fusta, on aprenia a escoltar la matèria primera i a entendre que el joc lliure és una cosa sagrada.